Més de 3 anys sense usar la bàscula

Després dels embarassos, les dones tenim tendència a voler recuperar de forma inmediata el nostre cos d'abans. El postpart moltes vegades sembla una contrarellotge en que les dones ens esforcem per recuperar la major part de les coses que teníem abans i en especial, el nostre cos. 

Jo també tenia ganes de tornar-me a sentir a gust amb el meu cos i sense més embarassos a la vista, era el moment perfecte per anar fent els passos en aquesta direcció. El primer que vaig fer va ser identificar les coses que havia de canviar. Seguidament també vaig identificar els obstacles que probablement em trobaria i què podria fer jo al respecte i després només em faltava saber com sabria que les coses estaven funcionant. 

Òbviament el primer recurs que em va venir el cap va ser la bàscula. Podia pesar-me una vegada a la setmana potser i així segur que aconseguiria ser més constant. He de dir que mai he tingut una mala relació amb la bàscula ni amb el pes però si és cert que aquesta vegada, quan pensava en pesar-me, automàticament també pensava en restricció. És a dir, que si la meva forma de saber si avançava era mitjançant la bàscula, això em despertaria sentiments de control, de prohibició i de frustració. I aquest, era un camí que no volia agafar doncs sabia que sense la flexibilitat tindria èxit.

Vaig estar pensant algunes setmanes en com ho faria, en quin seria el meu pla d'acció i com sabria si estava avançant fins que vaig prendre una decisió ferma. No em pesaria. El pes no seria una variable. L'única guia que em calia era com em veia (no necessito una bàscula per saber-ho) i com em sentia i d'entrada això, ja em feia sentir a gust.

Així que vaig començar a introduir els hàbits que m'havia marcat: recuperar l'esport - en el meu cas sempre he sigut corredora-, millorar els berenars -també tinc debilitat per la xocolata a aquesta hora-, i també formes de gestió emocional en el dia dia - amb dos nens petits l'estrés i el cansament són una constant- i anava valorant com m'anava veient i com m'anava sentint.

Al principi, amb dos fills de 2 i 0 anys, la cosa no era fàcil. Els imprevistos i els obstacles estan a l'ordre del dia. Sovint no arribaba als hàbits que m'havia proposat i en aquells moments la temptació de pesar-me i saber si havia avançat una mica era gran. Però he de dir que cap vegada vaig cedir a aquestes temptacions. Primer de tot perquè mantenir una actitud flexible i compasiva durant el procés m'estava ajudant a seguir avançant. I després, perquè el fet de pensar en pesar-me em seguia connectant amb la restricció, per tant no era una solució per a mi i el que volia saber ho tenia davant dels meus nassos: com em veig i com em sento. Així que amb aquest recordatori en ment he anat fent camí.

El meu fill petit té ara 3 anys i mig quasi. En aquests 3 anys no he usat la bàscula ni la trobo a faltar (no em dirà res que no sàpiga), en canvi sí que segueixo practicant i em sento a gust amb els hàbits que m'han dut fins aquí perquè cada un d'ells té sentit a la meva vida, m'ajuden d'alguna manera (física i/o mentalment) i quan apareixen dificultats, la flexibilitat i la compassió em segueixen mantenint en el camí. En el meu cas, no usar la bàscula en aquell moment, em va permetre iniciar un camí sostenible, amb coherència i amb més sentit. També m'ha permès tenir més consciència sobre les meves necessitats reals i ser més creativa en les solucions. (Moltes vegades, quan la bàscula ens guia les solucions semblen estar dictades cap a més control i més força de voluntat).

Aquesta és només la meva experiència personal, però com a nutricionista amb bastants anys d'experiència tractant amb persones en situacions similars, el que més he pogut veure és com la bàscula, sovint,  acaba modificant l'estat anímic, com genera sentiments de culpa, frustració i por i com acaba condicionant el què mengem o quant ens movem. Al final, la conseqüència de tot plegat és una obsessió progressiva pel que es menja i una desconnexió de nosaltres mateixos. 

Quan una persona comença el seu procés nutricional amb mi, sempre els comento la possibilitat de no usar la bàscula com a recurs per saber si s'està avançant i centrar-nos en altres paràmetres. Per ara, poques persones accedeixen a fer-ho, i és normal, és el que la cultura de dieta ens ha ensenyat, i com ja he dit, no tinc res en contra de pesar-se, però tinc la convicció i l'experiència de que el camí és molt més enriquidor quan la bàscula no hi és. Total, per saber com et veus i com et sents tampoc la necessites. Tu què en penses?