Tots mengem a diari. Tots ho fem des de petits. I tots tenim accés a un munt d'informació que ens diu què hem de fer. No obstant, la majoria de nosaltres no ens alimentem bé. I, a més, i per mi més preocupant, cada vegada tenim una pitjor relació amb el menjar. És per aquest motiu que aprendre a menjar és una assignatura pendent en la societat d'avui dia. Jo vaig començar a fer aquests aprenentatges en el moment que vaig triar que estudiaria la carrera de Nutrició i Dietètica. Al principi em pensava que seria qüestió de saber de biología i de química, però amb els anys, m'he adonat que necessitava incorporar altres aprenentatges més relacionats amb la meva part emocional i psicològica. Avui vull explicar-te quins són els canvis que m'han aportat més benestar.
Quan miro enrere i penso en la meva alimentació de quan era petita, avui puc veure que era una alimentació correcte però no massa equilibrada (normal, els meus pares no havien estudiat res de nutrició). També penso en el munt d'aliments que no m'agradaven i en el suplici que era anar a casa d'algú altre i veure que el que havien preparat no m'agradava. Per contra, agraeixo que la base de la meva alimentació fossin productes poc processats i amb força presència de plats tradicionals i l'alegria que representava que, de tant en tant, la meva mare ens comprés un croissant o algunes xuxes.
En definitiva, de petita, per mi l'alimentació no era res important. Simplement era el menjar que ingeria en cada àpat. L'únic factor que em preocupava era que m'agradés. No va ser fins que vaig començar a la universitat que vaig ser conscient que potser si que necessitava fer alguns canvis ja que, de tot el que m'anaven explicant sobre el què era una alimentació saludable, jo anava adonant-me de les mancances que tenia la meva alimentació. Aquest va ser el meu punt de partida.
A la carrera, es donava molta importància als aliments d'origen vegetal (verdures, fruites i llegums), justament el grup d'aliments que menys m'agradava i, per tant, que menys ingeria. Vaig ser conscient que si havia de recomenar que les persones que venien a mi mengessin aquests aliments, la primera que havia de fer-ho era jo. Així que el primer aprenentatge que vaig haver de fer, va ser el de començar a incloure aquests aliments en els meus plats. A vegades ho feia completant els àpats que la meva mare preparava i d'altres, preparant-me jo mateixa els meus propis àpats, provant i acostumant-me de forma progressiva als nous aliments.
Aquest canvi inicial va fer que m'interesses de veritat pel què menjava. La meva alimentació ara si que s'havia convertit en una part important, doncs estava estudiant com aquesta afectava a la salut. Però el que a mi em va aportar realment va ser llibertat. El fet d'introduir aliments nous i formes noves de preparar-los va obrir el meu ventall de possibilitats de forma molt significativa. La meva alimentació va passar a ser molt més variada i quan sortia fora de casa ja no patia pel què m'oferirien. Ara gaudia del menjar.
Els anys posteriors a la carrera i els primers anys vivint de forma independent, la meva alimentació era estable amb tot el que havia après. Va ser quan vaig ser mare per primera vegada que vaig adonar-me que necessitava aprendre altres coses. El segon aprenentatge es va donar quan el meu fill va començar amb l'alimentació complementària. En aquell moment, els nostres horaris d'àpats van adelantar-se (els dinars eren cap a les 12 i els sopars cap a les 19:30-20:00). Les primeres setmanes, jo menjava com de costum, amb les racions de costum i el nombre d'àpats de costum. Però al poc temps vaig sentir com arribaba a la majoria d'àpats sense gana. Aquí vaig sortir dels automatismes que havia tingut fins ara i vaig aprendre a escoltar el meu cos i a saber reconèixer millor les senyals de gana i sacietat. Vaig reajustar el nombre d'ingestes i les quantitats que feia en cada àpat segons aquesta informació. Per mi va significar aprendre a connectar i confiar en en el meu cos.
El tercer aprenentatge també va vindre en algun moment durant els primers anys de maternitat, que va coincidir també amb la pandèmia i el confinament. La vida et canvia completament i les rutines també. Jo, que sempre havia estat una noia força esportista i que passava poc temps a casa, ara em veia més limitada i fent més vida a casa que fora. Això va fer que molts dies em descobrís obrint la nevera i rebuscant entre els armaris buscant coses per picar. Estava començant a descobrir què era realment la gana emocional, com d'insistent pot ser, i lo frustrant que és voler tirar de força de voluntat i no ensortir-te'n. A l'estar més temps a casa, em trobava més nerviosa, trobant a faltar activitats que per mi eren plaents i tenint un munt de temps mort que no sabia com omplir. El canvi es va donar quan vaig entendre que l'alimentació estava molt condicionada amb el meu estat emocional de cada moment. I el benestar va arribar quan vaig aprendre a preguntar-me què estava necessitant en comptes de reprimir-me i prohibir-me de forma rígida.
Aquests últims canvis van sacsejar bastant la meva alimentació. Perquè ja no es tractava de tenir unes rutines que seguir de forma indefinida. Ara es tractava de tenir una base però preguntant-me alhora quin és el meu nivell de gana en cada moment i què estic necessitant. L'alimentació no és algo estàtic sino canviant dia a dia i amb el temps. Aquests aprenentatges no es duen a terme en algunes setmanes, sino que són hábits que vas practicant i perfeccionant amb el temps.
Entre mitges però, també vaig tenir moments de posar-me objectius de pes (ja els tenia abans de ser mare i després de ser-ho encara eren més urgents). Però vaig fallar de forma recurrent fins que no vaig fer el meu quart aprenentatge: el de posar-me objectius de la forma adequada. Tots els intents de voler estar com abans de ser mare els havia fet com ens ensenyen a fer-ho. Et poses el teu objectiu numèric i comences a veure tot el que has d'eliminar per aconseguir-ho. Però eliminar coses, normalment, no et fa sentir com tu vols, al contrari, et fa sentir frustrada, desanimada i ansiosa. Vaig veure aleshores que era més important connectar els objectius amb com em volia sentir i definir les accions que t'ajuden a conseguir-ho. Des d'aleshores, sempre em proposo objectius buscant que siguin sostenibles i compatibles amb el meu benestar, la meva llibertat i la meva calma, i així és com els resultats van començar a arribar (no immediats però si sostenibles).
Aquests quatre aprenentatges m'han portat a gaudir de la meva alimentació i a tenir la tranquil·litat de que és saludable (per a mi) a nivell físic i mental. Tots aquests aprenentatges m'han portat a defensar sense cap mena de dubte l'alimentació flexible, conscient i coherent i fugir de l'alimentació perfecte. I tots aquests aprenentatges són els que aplico quan algú vé a la consulta amb l'objectiu de que l'alimentació formi part del seu autocuidado i deixi de ser una font d'estrés.
Si alguna cosa de tot això t'ha ressonat, simplement dir-te que no et passa a tu sola i que el camí, encara que no sigui senzill, val molt la pena de recórrer.
Añadir comentario
Comentarios